Les previsions s'han complit: El bipartidisme s'ha instal·lat a l'ajuntament d'Algaida. Ens esperen quatre anys de bronques, de crispació, de divisió. Ningú no ha guanyat, tot i que a alguns els ho sembli. No passa res. Aquestes pedres aguantaran tot això i més. Les persones, també.
L'únic que em sap greu és el desenmascarament d'alguns 'demòcrates'. Persones que fins ara semblaven ser els meus amics i que de cop i volta em giren l'esquena quan em veuen pels carrers. Aquesta és la tolerància dels dogmàtics: si no estas amb ells estas contra ells. Com Aznar. Cap diferència.
En una societat madura, les persones es saluden, encara que combreguin amb idees diferents. Volem pluralisme o volem clons uniformats com a les novel·les d'Orwell, o com a la Xina de Mao? No m'extranya que aquestes persones es trobin tan a gust sota la dogmàtica dels comunistes.
Però la defensa de la terra és una altra cosa.
No la defensa del meu corralet. No la defensa de la meva finca. No la defensa dels meus dominis. D'això en diuen aristocràcia medieval.
El país és una altra cosa.
